Capítol 2: La faula del triler Jonàs: On treballaràs?

Hi havia una vegada un responsable d'una zona a qui li agradava molt,
i practicava, el joc del triler.

Com molt bé sabeu, aquest joc es presenta com un joc d'atzar però, en realitat, no és més que una enganyifa que utilitza la confiança dels espectadors (empleats) en benefici dels propis interessos.

Així doncs, aquest Director d'Àrea de Negoci, Volia ser pioner i ens presentava un joc fàcil. Només necessitaves uns petits cubs de colors (planificació) i una piloteta (premis). I si et feia falta ajuda, no havies de patir: ell et focalitzava perquè no perdessis de vista la piloteta. Tot això t'ho presentava amb unes formes excel·lents i acurades però amb uns missatges inquietants i descoratjadors:

"Us heu de guanyar el sou, tingueu en compte la situació actual, heu de ser conscients que hi ha un ERO sobre la taula, heu de tenir fam per aconseguir la piloteta, sinó hi haurà un altre en el vostre lloc, ...»

Com és que es donava aquesta dicotomia? Doncs bé, per explicar-hem d'analitzar l'entorn en què es movia i les accions que realitzava.

L'entorn en el qual es movia era jeràrquic i canviant. Hi havia una Alta Direcció que publicitava als 4 vents que el centre de tot era EL CLIENT (escoltar, parlar, fer). Ara bé, la realitat et demostrava que el centre de tot era EL PRODUCTE. El client només era l'element necessari per endossar el producte que interessava a determinats responsables intermedis, els quals et exigien el 120%, 130% i el 150% del que et marcava l'alta Direcció i, si només ets capaç d'arribar al 100% , ets un inútil:

no sumes, només restes i
no podien estar al podi de les DT

En quan a les accions que realitzava el triler, aquestes eren com les dels firaires que reparteixen cartes per jugar a la tómbola: sempre hi ha unes quantes cartes que serveixen d'esquer per demostrar que et pot tocar un premi.

Llavors, era quan utilitzava el seu parany:
la distracció.

Com que no s'arribava a què et demanaven els responsables intermedis, s'havien de fer canvis. I aquí és on el imprimia velocitat al seu joc de mans: les cartes es movien sense parar, ningú quedava fora (retails, GN, GBP, SO, DO), tot s'havia de moure ràpid tot i que no sabés en quina oficina era, ni que estava fent, ni que hagués places pendents de cobrir perquè havien quedat desertes durant mesos. I si alguna cosa no es movia, s'havia de parlar que es mouria. Només calia filtrar adequadament perquè se sabés que demà seran altres els que es mouran. Això sí, mentrestant, un es havia de deixar la pell, la salut i el que fes falta, encara que fos amb menys recursos, per continuar buscant la piloteta.

L'objectiu era clar: que tot es mogui!

Ara bé, totes aquestes accions originaven unes conseqüències que no es volien tenir en compte: ningú estava tranquil, tothom estava nerviós per saber on acabaria, hi havia un 'run-run' que no els deixava dormir.

En comptes de fer canvis d'una manera racional i controlada (si és que s'havien de fer), el Director d'Àrea de Negoci considerava que era millor fer-los tots de cop i com més millor. Així no hi havia temps ni de pensar, ni d'acomiadar-se dels clients (és veritat, tampoc eren importants!), Ni de fer les transicions de manera ordenada ... Al cap ia la fi, a qui li importava com quedaven o se sentien els clients i com afectaven tots els canvis als seus subordinats?

El que sí que li interessava a el Director d'Àrea de Negoci era poder demostrar als seus superiors que havia executat estrictament les ordres que aquests li havien donat, que les tasques pioneres que ell havia fet sí que havien funcionat, que no hi havia hagut cap incidència perquè ell l'havia gestionat, i que es mereixia un premi perquè havia 'ordenat' la zona on ell tenia responsabilitat.

Practicava la política dels fets consumats amb alegria, amb soltesa i amb manca d'ètica. La confiança, la integritat, la proximitat amb el client i les emocions de les persones no es tenien en compte.